Dimecres, 28 de maig de 2008 ! 17:02 h http://DIRECTE.CAT

El Patí Català

Ahir, en exercici del meu càrrec de President del Club Natació Badalona, vaig tenir el privilegi de defensar davant del Ple Municipal una Moció que la nostra entitat va presentar per proposar que el Patí Català
fos declarat Embarcació Genuïna de Badalona i s’inclogués en el
Patrimoni Cultural de la ciutat. Em satisfà enormement que la moció
rebés el suport de tots el Grups Municipals i fos aprovada per
unanimitat.

Des d’aquí vull mostrar el meu agraïment a la
societat política badalonina per l’interès actiu que han mostrat per la
nostra proposta que ens motiva i esperona a treballar en l’elaboració
d’accions concretes que ens permetin una millor tasca de promoció i
difusió del Patí Català entre els nostres conciutadans. El gaudi de la
natura que la nostra ciutat ofereix es converteix en tot un privilegi
en parlar del medi marítim costaner.

El patí és l’essència
pura de la vela. Dos flotadors, un pal, un tros de tela, una escota i
un patró. I el mar...i el vent...i les onades...i res més...i tot a la
vegada.

De bon matí, a punta de sol, quan la ciutat encara
mandreja, la mica de terralet que encara sospira per les rieres
t’empeny suaument endins, damunt d’un mirall d’aigua mig endormiscada
que plateja i badalla. Per aconseguir una mica d’escora a fi que el
patí llisqui millor, t’estires al flotador de sotavent i reposes el cap
només a mig pam de l’aigua. No hi ha cap soroll que et destorbi, tot és
pau i quietud. Blau sota blau i aquella aroma de mar antic que estimula
els records desats a l’armari dels oblits. Un xip-xap sereníssim et
xiuxiueja a cau d’orella tots els misteris amagats de les sirenes i la
remor llunyana de vells naufragis. De bon matí, a punta de sol, si saps
escoltar bé, es pot sentir des del patí, l’ànima del mar com somia.

Tot seguit, la meva intervenció al Ple en defensa de la moció.

Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, permetin-me abans que res
que deixi ben clar que la meva presència avui aquí no ve motivada per
cap qüestió que tingui res a veure amb la meva filiació política, de la
qual tots vostès en són coneixedors, sinó per la representació que
ostento com a president del Club Natació Badalona i per la meva plena i
incondicional militància badalonina que tinc la satisfacció i l’honor
de compartir amb tots vostès.

Avui em dirigeixo al Ple de la
nostra ciutat en nom de molts badalonins i badalonines, dels d’ara i
dels d’abans, gent que tenim el mar i la platja com uns dels grans
referents de la nostra vida i que no entenem la nostra ciutat sense la
seva referència marinera. Els nostres peus nus han trepitjat aquesta
sorra, (la millor sorra de la costa catalana, si em permeten aquest toc
d’orgull), des de les nostres primeres passes. Molts de nosaltres vam
viure l’amargor de la contaminació del litoral i les prohibicions d’ús
que se’n van derivar durant els seixanta i setanta. Molts de nosaltres
no hi cabíem de goig quan vam poder viure el miracle de la seva
recuperació i no ens en sabíem avenir. Molts de nosaltres ens indignem
ara i sempre davant les contínues agressions que encara rep, bé sigui a
causa de la sobrepressió urbanística o industrial o simplement per
l’acció de l’incivisme.

Vam resistir llavors i vam seguir
íntimament lligats a la nostra essència vinculada a la platja i al mar
de Badalona. Van ser temps molts durs, però simplement no ens en podíem
allunyar. Des dels fidels al tacatà de la Donzella, als conversaires de
platja i pantalons arromangats; des dels romàntics que s’embaladeixen
amb les llevantades de tardor, fins als llargandaixos que es deleixen
per daurar-se al sol de l’estiu; des dels darrers pescadors tant
romànticament tossuts, fins als patinaires més empedreïts. Vam ser uns
quants llavors i ara, afortunadament en tornem a ser molts i molts i
cada vegada més, els qui no sabem, no sabríem viure sense la proximitat
del mar i aquest gustet salabrós als llavis i el petit plaer
indescriptible que significa trepitjar aquesta sorra amb el peu nu.

He vingut a parlar-los de tot això, amb el cor i els sentiments a la
mà, des de la devoció que sento per la nostra ciutat, pel nostre racó
de mar infinit i petit a la vegada, per la nostra gent i per la
importància que tenen els referents en la construcció de les identitats
col•lectives; ..i dels patins, naturalment.

Avui els demanem
que aprovin una moció que no té cap càrrega política, però que en té
molta de civilitat i de badalonisme. El proposem que el Patí Català, o
Patí de Vela, sigui declarat Embarcació Genuïna de Badalona i que passi
a formar part del nostre patrimoni esportiu i cultural, com un dels
nostres referents ciutadans i símbol inequívoc de badalonitat. Els
proposem que el Patí sigui un element viu d’identitat i obrir-ne el seu
coneixement i pràctica al nostre jovent, perquè tinguin l’oportunitat
de gaudir d’un dels més grans privilegis que la nostra ciutat els pot
oferir: L’esport a mar. I lligar-ho tot plegat amb el sentiment comú
d’identitat ciutadana.

Els badalonins som perfectament
conscients de l’extrema fragilitat del nostre referent com a col•lectiu
ciutadà. Badalona és una ciutat bimil•lenària, però que s’ha fet molt
gran en massa poc temps. Una ciutat que no ha tingut ni el temps ni les
eines necessàries per quallar un projecte identitari homogèniament
consolidat i potent que ens serveixi de clar punt de referència a tots
plegats i que puguem oferir com a present d’integració als nouvinguts.
I a més, la força, de vegades abassegadora, de la veïna capital, sovint
ens ofega i aclapara.
És per aquest motiu que per als badalonins
adquireixen un enorme valor aquelles característiques que ens són
pròpies i que ens identifiquen com a tals i ens hi agafem
aferrissadament com nàufrags a un tauló i defensem apassionadament, com
només nosaltres sabem fer, la nostra identitat ciutadana.

No
els parlaré ara dels referents més consolidats que estan, ben segur, en
el cor i la ment de tots, sinó que vull proposar-los que incorporem un
element més al nostre particular mostrari de símbols. Un element que
lliga Badalona amb el mar i la platja. Que lliga la nostra gent amb el
lleure i amb la tradició, amb l’esport i amb la natura, amb la
competitivitat més sana i amb la més sana camaraderia. Un element
plenament badaloní, reconegut com a tal arreu i que té el mèrit de ser
l’única embarcació de vela lleugera de competició genuïnament catalana,
reconeguda per totes les federacions de vela. L’única catalana, la més
antiga del món al costat de l’anglesa Snipe i la que acumula un major
nombre de campionats de Catalunya i d’Espanya de totes les classes
homologades de la vela lleugera. Però és que a més, és l’única que s’ha
ideat, planejat, construït, evolucionat, millorat i homologat des i amb
la participació de la seva gent, dels propis patinaires i no pas des
del disseny comercial del gabinet tècnic de cap constructor naval.

El patí, per no tenir, no té ni timó, però és precisament per aquesta
causa i perquè el timó és el propi patró, que es tracta de l’única
embarcació el patró de la qual és considerat com una part integrant més
de la seva pròpia estructura. Expressat en altres termes, això vol dir,
que es tracta de l’única embarcació del món, fixin-s’hi bé, que disposa
de cor i que té sentiments. Uns sentiments que ens lliguen a les
nostres arrels més fondes i un cor que empeny la sang d’aquesta ciutat
amb la força del vent i les onades.

I ara...permeteu-me
que us tutegi un moment. No us ha passat mai a vosaltres, de retorn
d’algun viatge en què hagueu estat un cert temps allunyats de Badalona,
que us heu acostat a la Rambla o a la platja i heu vist retallar-se
enmig d’un blau intens, penjat a mig camí del cel i l’horitzó, el
familiar i entranyable triangle blanc d’un patí? No heu sentit llavors
que, efectivament, ja havieu tornat? Que ja éreu a casa de nou?

I és que en el nostre mar hi viuen unes barquetes tan senzilles, que
com que no tenen timó, tenen dues quilles i naveguen lleugeres com
dofins i sallen altives com els emperadors que els fan d’ensenya. Són
els nostres patins, que ens recorden cada dia qui som, què som i on
d’on som.

Bo i navegant, se’ls sent bategar damunt de l’ona: “Són del mar i són del vent... i són de Badalona”.

Moltes gràcies.